La drecera, de Miquel Martín. Altament recomanable!

Títol: La drecera

Autor: Miquel Martín  i Serra

Editorial: Edicions del Periscopi

PVP: 17

De petits agafem  moltes dreceres, dreceres que ens porten més ràpid a llocs, dreceres que ens serveixen per fer les coses amb menys consciència, més ràpides, menys rumiades, més improvisades...tirem pel dret sense pensar gaire en les conseqüències de tot plegat perquè encara no en sabem prou, perquè comencem a viure, perquè iniciem el camí que ens portarà ves a saber a on, perquè només sabem que agafant la drecera arribarem més aviat allà a on ens diuen els grans: fem  el que ens manen tan ràpid com podem per tenir temps per al que realment volem, pel que realment vol el jove protagonista de la darrera novel.la de Miquel Martín: anar a la cala, anar amb bicicleta, anar a jugar a balins, llegir a la cuina a la vora del foc...

El que no sabem, però, de petits, és que agafant la drecera deixem de viure i veure moltes coses, bones i dolentes, deixem de veure part de la vida.

Quan al nen, veu narradora i protagonista d’aquesta història, li desapareix de cop una drecera i comença a entrendre tot el que això comporta, nota primer amb molta ràbia que ara ha de fer el camí més llarg però a la vegada entén que, en fer-lo, triga més però hi guanya molt: guanya  aprendre a viure, guanya  aprendre a fer-se gran: per fi entén que els canvis formaran part a partir d’ara de la seva existència.

La vida del protagonista, fill de masovers, comença a despertar-se quan veu que els senyors no són tan perfectes, que ser feliç pot ser una cosa tan senzilla com llegir, anar amb bicicleta, fer un arròs en una cala o jugar a balins. Potser no li cal tot allò que admirava dels fills dels amos, potser només li cal iniciar nous camins per experimentar i acabar de convertir-se en ell mateix

Llegint  La drecera reviurem molts aspectes de la nostra pròpia història, reviurem l’olor de la terra humida, el  color del capvespre, el gust de salabror del mar. Reviurem la flaire dels estius, una flaire que no hauríem de deixar mai que agafés  cap drecera, una flaire que hauríem de portar amb nosaltres al llarg de tot el nostre camí

Moltes vegades no cal que passi res perquè una lectura flueixi i llisqui davant dels nostres ulls com una fresca flaire d’un capvespre d’estiu

No deixeu de llegir La drecera. Descobrireu  una de les millors veus de la nostra narrativa actual

                                                                           Marta Rocafort

Llibreria El Faristol

Títol: Sis nits d’agost

Autor: Jordi Lara

Editorial: Edicions de 1984

PVP:18,00

Sis nits d’agost de Jordi Lara m’ha colpit profundament. Sóc d’una generació que va sentir parlar de Xirinacs com a figura política però sobretot com a un idealista que lluitava per reivindicar tot allò que creia necessari amb actes que no deixaven indiferent a ningú: vagues de fam, proclames a favor d’ETA, plantades a la plaça de Sant Jaume per demanar, a través de tota una filosofia de vida, l’alliberament dels Països Catalans de l’esclavitud amb Espanya i França... Era un visionari de tot. Com deia un amic seu proper, quan nosaltres hi anem , ell ja en torna. I així ho demostren frases seves com aquesta que el grup de folk Esquirols va fer servir per a una de les seves cançons. Una frase que fa pensar, que no s’entén amb una primera lectura: Cal lluitar contra el fort quan siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts

Hagués estat absurt i redundant intentar fer el que ja existia, una biografia de Xirinacs, una extensa obra de més de vuit-centes pàgines escrita per Lluís Busquets i publicada l’any 2017 Xirinacs, el profetisme radical i noviolent. Per tant, Jordi Lara el que ha  volgut fer és una aproximació a diferents aspectes de  la figura de Xirinacs que acaben confluint; d’aquesta manera podem classificar Sis nits d’agost com a llibre biogràfic, d’investigació, periodístic però escrit des d’un punt que fa que el poguem llegir com a una novel.la. Lara , on no pot arribar en l’aclariment de segons quins fets de la mort de Xirinacs, hi arriba amb la imaginació i fa realment una descripció inventada però que hagués pogut ser real del la mort volguda, triada, natural, decidida que el filòsof escull per acabar una vida morint com ha viscut, en la reivindicació però des de la pau, una mort mística per a un místic, un pensador que es va avançar al que passa just quan Lara escriu el llibre, en ple procés. Volia despertar un poble que creia adormit i en certa manera ho aconsegueix uns quants anys més tard.  La seva tossuderia, doncs, hem de pensar que no va ser en va. Tal com diu el llibre referint-se a amics propers de Xirinacs

“ Per a tantes persones com la Cesca o en Josep Maria, que havien alimentat des de sempre i contra tot desencís un sentit de país, el procés iniciat el 2012 els havia ensopegat als llimbs; s’havien avesat a anehlar la independència des d’un cert abandonament líric i fraternal de quatre escollits, com un amor impossible que conforta amb la il.lusió de l’amor però que mai no s’erosiona amb les servituds d’un amor possible, i un bon dia van descobrir que algú havia parat les platges d’Ítaca pels carrers de Barcelona, per on caminaven, en lloc de dues-centes, dos milions de persones”

Penso fermament que és una lectura necessària per aproximar-se a la figura de Xirinacs però també per gaudir d’un llibre profundament ben escrit, amb un llenguatge curós i amb unes expressions que ratllen la poesia i que fan que el lector s’emocioni amb les gestes, per a mi, d’un home d’una gran valentia i d’un coratge extraordinaris i, potser per això, poc comprès per un poble que encara continua adormit.

                                                                                     Marta Rocafort

Títol. La vigília                                                  

Premi Josep Pla 2019

Autor: Marc Artigau

Editorial: Destino

PVP: 20,00

En Blai té un  estrany accident en un bosc de petit. No tornarà a ser el mateix. Viurà feliç treballant en un centre  ocupacional per a persones amb certes discapacitats i jugarà al Candy Crush la resta del dia. En Rai, el seu germà petit, no existia quan va passar tot allò. Però ara és ell, un cop morts els pares, qui se n’ha de fer càrrec.

En Rai treballa a la ràdio, escriu  contes per a la ràdio i, en certa manera, és feliç tot i el desengany amorós que pateix. Porta una vida tranquil.la, sense alts i baixos. Una existència plana que es veu alterada quan rep el seu propi llibre de contes dedicat per una altra persona, dedicat per la Cèlia on li diu que els contes marcats en aquest volum descriuen a la perfecció la seva vida. Com pot ser que un fil tan prim uneixi ficció i realitat? Casualitat?

Quan en Rai rep la trucada de la Cèlia amb una oferta molt temptadora dient que vol que  escrigui les seves memòries, no s’ho pensa gens.

El que no sap, però, és que acabarà caient de quatre potes en una trampa mortal que l’abocarà a ell i al seu entorn a una existència plena de sorpreses,  l’abocarà a un descobriment que farà que la seva vida lineal s’ompli de corves, d’alts i baixos que no sap com afrontar. La seva vida real es va apropant cada vegada més als contes que ell escriu fins al punt que, tal com diu l’autor:

“ És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu. Les paraules es barregen amb els dies, i la línia difusa que separa el record del conte es confon. Diuen que, tard o d’hora, les lletres sempre acaben dictant sentència. “

Així acaba el llibre, amb una reflexió en què l’autor –Marc Artigau,  que també col.labora a RAC1 narrant els seus microrelats, ens adverteix que sí, que el fil entre ficció i realitat és tan prim que moltes vegades es pot trencar i fer que tot es confongui

I a partir de la lectura d’aquesta meravellosa i original novel.la, el lector s’ho acaba preguntant:

Preferim viure una vida còmoda, rutinària, segura o ens agradaria que les fantasies de les nostres lectures formessin part també de la nostra vida real?

Una gran recomanació per a aquest proper sant jordi!

                                                                                                          Marta Rocafort

Títol: El fibló

Autora: Sívia Soler

Editorial: Columna      

PVP: 20,50                                               

                                               

Al més pur estil de les seves últimes novel.les, L’estiu que comença, Els vells amics i Un any i mig, Soler torna a tractar a El fibló temes sempre tan  actuals i atemporals com el pas del temps, les relacions familiars i les superacions davant les adversitats de gent com nosaltres, gent normal i corrent que veu com les seves vides depenen d’un destí marcat o bé per la fortuna o bé per la desgràcia. No som res, i, en aquest cas,  el fibló d’una abella fa que les vides dels protagonistes facin un gir inesperat.

Ara, amb la mort també del pare, els tres germans reben en herència la casa on van viure la infantesa, la casa d’Alella, una casa amb jardí ara molt deteriorada. El jardí on van viure la mort sobtada de la mare per la picada d’una abella; el jardí on van descobrir que amb el destí no s’hi pot fer res.

Per circumstàncies diverses, tots tres germans juntament amb una tieta que vivia a França a qui quasi no coneixien,  acaben vivint  a la casa d’Alella a la vegada que hi inverteixen amb el propòsit de fer-hi obres, arreglar-la, posar-la a la venda i repartir-ne el que en treguin

Però no és tan senzill. Els records tornen tossuts a un jardí malmès que evoca a cada moment la mort de la mare, a  la infantesa amb un pare fred, poc emotiu, distant, a qui no li va bé ni dona  mai suport a a cap decisió que prenen els seus fills

Malgrat tot, però, la convivència torna a  reforçar els lligams entre els germans; la convivència i les revelacions que els fa la germana gran, la Laura, encarregada de buidar la biblioteca familiar, una immensa biblioteca que fa de les seves ajudant a descobrir secrets amagats que afloren gràcies a velles lectures i anotacions en els llibres. Un passat familiar  que no coneixien surt a la llum gràcies al destí o, podríem dir, gràcies a un fibló.

                                                                          

                                                                                          Marta Rocafort

                                                       

Títol: Disset pianos

Autor: Ramon Solsona

Editorial : Proa

PVP: 19,50

Quan en Péter, un restaurador de pianos romanès, mor de manera sobtada, demana a la seva parella, la Mei, que no malvengui els pianos que li queden a la botiga. És d’aquesta  manera que la Mei, treballadora d’una agència de viatges,  intenta mantenir la promesa que ha fet al seu marit  sense tenir ni idea ni de pianos, ni de preus, ni de com portava en Péter el negoci. Enmig de tot plegat, troba suport en tota una sèrie de personatges del barri on hi ha la botiga i d’altres que es presenten allà, que s’acaben convertint en la seva família, una família que l’ajuda a tirar  endavant  amb la venda, exactament  de disset pianos. No cal dir que la nota d’humor la donen tota una colla d’avis que passen els dies asseguts a la tapisseria de davant de la botiga de pianos, intentant de totes totes formar part també de la nova família de la Mei

Però no tot s’acaba quan aconsegueix el seu objectiu. La segona part del llibre passa a Bucarest on la Mei va a portar les cendres d’en Péter. Allà descobrirà una nova realitat que li farà obrir els ulls i veure les coses i al mateix Péter de manera molt diferent.Als seus, però, a prop de 60 anys, aquest viatge fa que la Mei faci un gir a la seva vida de 180 graus

Ramon Solsona que ha intercalat al llarg de tota la novel.la un poema d’un autor censurat romanès, Dumitru Costadinescu, Cartes d’amor a un piano robat ,aconsegueix arrodonir ambdues parts de l’obra i el poemari amb una subtilesa i una finor espectacular que donaran un final del tot coherent  amb l’evolució que ha patit el personatge principal de la novel.la, la Mei

Com sempre, Solsona es confirma con un autor que no deixa de sorprendre pel to variat de totes les seves novel.les que ningú pot dir que no tinguin una gran originalitat i una cura de l’estil i el llenguatge i el flux narratiu que no sempre es troba en tot el que es publica.

                                                                  Marta Rocafort           

Un amor, merescut premi Nadal 2018

Títol: Un amor

Premi Nadal 2018

Autor: Alejandro Palomas

Editorial: Columna

PVP: 20,50

Començo la lectura del llibre Un amor d’Alejandro Palomas, premi Nadal 2018, sense saber que els personatges que formen aquest univers tan particular ja havien sortit en les novel.les anteriors d’ell, Un gos i Una mare. L’Amàlia, una mare molt particular que no només ho és per ser albina sinó per tot el sentit de l’humor que desprèn a cada comentari i l’actitud que pren davant la vida, arriba tard al casament de la seva filla mitjana, l’Emma. A través de mentides construïdes per protegir els seus fills, l’Amàlia s’inventa una excusa surrealista per justificar que apareix tard i sense arreglar al casament. El veritable motiu no se’ns revelarà fins al final del llibre quan el lector ja coneix tan els personatges que aquest secret (no només guardat per la mare per tal que el casament de la filla flueixi amb normalitat) sinó també pels altres, farà que es faci evident una gran veritat: que dir mentides o no dir tota la veritat cansa molt.

Amb tot, les mentides i les mitges veritats de tots els personatges es justifiquen senzillament per això, pel que dóna títol al llibre: per preservar un amor, un amor cap a una mare, un amor en majúscules, un amor cap a uns germans.

Si val la pensa mentir o dir mitges veritats per guardar i protegir aquest amor en una bombolla, ho descobrirem al llarg del llibre

Una història tendra que ens arribarà fins al cor i on el lector riurà de bon grat davant d’uns estirabots dels personatges que els converteixen en absolutament entranyables.

Estirabots que arriben a convertir-se en verdaders acudits.Aquí en teniu alguns exemples: no entendre perquè els castellers actuen sempre de dia si porten un casc per anar a la mina;que el facebook enlloc de ser una comunitat virtual sigui per a l’Amàlia una comunitat virtuosa i per tant conduïda per un col.lectiu de monges; que l’Amàlia entengui que la nòvia de l’Emma es diu no Magalí sinó Mariví i li acabi  preguntant com es viu a la Polinèssia...

Una història que a través d’arrencar somriures i del retrat d’una família molt paritcular , ens ensenya la gran veritat sobre el que hauria de ser el veritable amor, l’amor en majúscula, Un amor.

Bona lectura!

                             Marta Rocafort

La fugitiva, de Blanca Busquets. Una novel.la encadenada a Jardí a l'obaga

Títol:La fugitiva

Autora: Blanca Busquets

Editorial: Proa

PVP: 18,50

Acaba d’arribar a la llireria el nou llibre de la Blanca Busquets. No ho faig mai, però aparco el que estic llegint abans d’acabar-lo i començo la lectura de La fugitiva, la seva nova novel.la. Una setmaneta i, com sempr absorbida per l’argument, l’acabo. Al final del llibre hi trobo escrit això adreçat a tots nosaltres, una picada d’ullet de l’autora:

“Lector, lectora...Si has llegit Jardí a l’obaga, segur que La fugitiva t’ha fet gràcia. Si no l’has llegit, no passa res, espero que n’hagis gaudit igual”

I, és que a mesura que anava llegint La fugitiva, anava recordant personatges i llocs: el poble de la Carena, la casa de Can Torralba, l’Emili, la Mireia, l’Aniol... i anava recordant que ja ho havia llegit, i ho havia fet al llibre anterior de la Blanca Busquets, al Jardí a l’obaga

La fugitiva comença amb la història d’una senyora gran que rep visites de la seva néta, quasi l’única família amb qui es parla, al seu piset de Sarrià. Però a la protagonista, la Mireia, el lector que ha llegit Jardí a l’obaga ja la coneix. De fet, la reconeix al cap de poc, quan comença a parlar del seu marit, de l’Emili, i de qui podia haver estat el seu marit, l’Aniol, de la seva vida al petit poble de la Carena...la història en certa manera es repeteix ara des d’un punt de vista diferent, des del  punt de vista de la Mireia però a la vegada -cosa que he trobat del tot original-la història fa un tomb perquè la Mireia té una altra vida, una que no se’ns explica a Jardí a l’obaga, té una altra història per explicar, la història d’una fugitiva. És com si  La fugitiva comencés una narració volent-se encadenar a Jardí a l’obaga però després continués avançant tota sola esdevenint una novel.la totalment diferent on se’ns narra una vida marcada per una desgràcia que ha fet que la Mireia sigués com sigués i fes les coses que fes. Ella calla per no recordar i, aquest silenci, fa que els seus se n’allunyin pensant-se que és dolenta.

Fins que al final tot explota, tot s’allibera, tot surt i això fa que, amb la veritat a la llum, torni a haver-hi família, casa, amics...amb la veritat s’entén tot i arriba el perdó i arriba també una cosa semblant a la felicitat al final d’una vida que podria haver estat feliç però que, de vegades, es converteix en un infern.

Si voleu continuar sabent més coses dels personatges de Jardí a l’obaga, no us podeu perdre l’última novel.la de Blanca Busquets. De La fugitiva no en podreu fugir! Us atraparà fins al final!

                                  Marta Rocafort